Una paraula, composta per un nombre de lletres, s’omple de vida quan té una relació amb infinitat de sensacions, espais, éssers, pensaments, experiències i energies pròpies de l’emissor que la llença. Una vegada en l’aire, suposant una comunicació oral, és recollida per una oïda diferent, una ment que funciona a una altra freqüència, un destinatari amb una vida paral·lela, però en sinèrgia. S’hi acomoda per allí, s’adapta al medi i canvia de forma i de color.

Conec persones que utilitzen les paraules per expressar sentiments i repetir quelcom que han llegit i/o sentit… unes tres quartes parts de les vint-i-quatre hores diàries jo les deixo anar sense parar-m’hi a pensar gaire i, acte seguit, les recullo per analitzar-les. La quarta part restant m’hi tiro de cap al silenci.

Parlen, fins i tot, els somnis. Ens mostren les imatges que no hem aconseguit veure quan estàvem “desperts”. Perquè les paraules són imatges, perquè són part de nosaltres, perquè són nostres. En un moment es dibuixen amb colors càlids i, en un altre, amb freds. El mateix context, en situacions diverses, pot prendre tantes formes com l’infinit a l’enèsima.

Les paraules, tan amigues d’alguns i tan enemigues d’altres, són les aliades, l’esperança en temps de guerra i la perseverança en l’amor.

Estaria bé concloure aquestes línies amb un missatge concís i coherent. Estaria bé que hi trobéssiu l’esperit de l’autora en cada síl·laba. Estaria bé que quedéssiu convençuts que aquestes són “les meves paraules” i que la seva vida s’acaba aquí.